Psicogeriatria

Ser vell no és sinònim d'estar malalt o d'estar necessàriament trist, però amb freqüència es considera normal un descens en l'estat d'ànim de les persones grans. L'envelliment és un procés dinàmic, gradual, natural i inevitable. Aquest procés és imprecís i està emmarcat en un procés d'involució. Ens adonem que anem envellint pel reconeixement del nostre cos canviant, i de l'exclusió de la societat en la mala interpretació del procés productiu.

L' etapa de la vellesa comença al voltant dels 65 anys i es caracteritza per una davallada gradual del funcionament de tots els sistemes corporals. Generalment es deu a l'envelliment natural de les cèlules del cos. La majoria de les persones de la tercera edat conserven un grau important de les seves capacitats tant físiques com mentals, cognitives i psíquiques.

També és cert que la vellesa és una etapa caracteritzada por la multiplicitat de pèrdues i l'elaboració de dols per aquestes pèrdues. La forma i la manera de resoldre aquestes crisis seran decisius per l'estabilitat emocional posterior. La persona que envelleix va perdent interès vital pels objectius i activitats que li possibiliten una interacció social produint-se una apatia emocional sobre els altres, i al mateix temps, el subjecte es tanca en els seus propis problemes.

Els trastorns en la vellesa que poden necessitar intervencions psicològiques es relacionen amb: la demència, l'ansietat, la depressió, l'intent suïcida, l'estat confussional, els estats paranoics i els trastorns del son.

DEPRESSIÓ: Entre els esdeveniments vitals desencadenants es considera el dol, un determinant primordial de les depressions en la vellesa. Altres factors psicosocials depressògens freqüents en aquesta edat, són la jubilació que pot implicar pèrdues de caire econòmic, privació d'estatus social i prestigi, rebuig familiar i economia precària. També adquireixen gran importància l'impacte psicològic dels trastorns somàtics invalidants, les malalties pròpies o del cercle de familiars més pròxims. Entre els precipitants somàtics es troben les infeccions agudes, neoplàsies, malalties neurològiques (malaltia de Pàrkinson, demència d'Alzheimer), accidents cerebrovasculars, l'infart de miocardi, així com els efectes secundaris dels fàrmacs o tractaments utilitzats en elles.

DEMÈNCIA: No és una malaltia específica. És un terme descriptiu per a una colecció de símptomes que poden ser el resultat de varis trastorns que afecten el cervell. Les persones que tenen demència tenen un significatiu impediment en el funcionament intel·lectual, que interfereix en les seves activitats normals i en les seves relacions personals. També perden la capacitat per resoldre problemes i per mantenir el control emocional, poden tenir canvis de personalitat i problemes de conducta, tals com agitació, deliris i alucinacions. Si bé la pèrdua de memòria és un símptoma comú de la demència, per ella mateixa no significa que una persona tingui demència. Els neuropsicòlegs diagnostiquen demència només si dos o més funcions cerebrals – tals com la memòria, el llenguatge, la percepció, o habilitats cognitives com el raonament i el judici, estan significativament deteriorades sense pèrdua de consciència. Hi ha molts trastorns que causen demència. Alguns d'ells com la malaltia d'Alzheimer, condueixen a una pèrdua progressiva de les funcions mentals. Però, altres tipus de demència poden ser frenats o revertits amb un tractament apropiat.

ESTAT CONFUSSIONAL: Confusió es la incapacitat per pensar amb claredat i rapidesa habituals, amb una manca d'atenció i desorientació. Entenem per un pacient confús aquell que ha perdut la capacitat per desenvolupar un pensament clar i coherent. Aquesta situació s'emmarca habitualment en el context d'un trastorn orgànic (processos físics), encara que també pot aparèixer en processos psíquics, com els processos psicòtics i acompanyant a emocions intenses en trastorns neuròtics. També pot ser degut als efectes d'un fàrmac o tòxic.

ESTATS PARANOICS: La Paranoia se situa entre els anomenats trastorns d'idees delirants. Són trastorns psicòtics, en els quals es produeix una pèrdua de la realitat i el malalt crea una nova dins de la seva ment. La Paranoia i els demés trastorns d'idees delirants, es caracteritzen principalment per la presència de deliri o idees delirants, que poden definir-se com falses creences de diferents temàtiques o continguts.