Retrogènesi : involució cognitiva en la malaltia d'Alzheimer

Després d’anys d’investigació, mitjançant una tesi doctoral efectuada en el departament de psiquiatria i psicologia mèdica de la Universitat Autònoma de Barcelona i exposada a mitjans de l’any 2004, podem concloure que les persones afectades per la malaltia d’Alzheimer pateixen un patró de deteriorament cognitiu totalment previsible i progressiu. Aquest patró pot ser explicat per la involució del desenvolupament intel·lectual, dins del procés de degeneració progressiva de l’organisme descrit per Barry Reisberg com a Retrogènesi.

Les persones que desenvolupen la malaltia, o també anomenada síndrome d’Alzheimer, passen per unes etapes progressives, amb unes característiques pròpies, que presenten una correlació inversa amb les etapes del desenvolupament infantil descrites per la teoria piagetiana. Piaget divideix el desenvolupament intel·lectual en quatre estadis principals. En el primer té lloc l'adquisició de la intel·ligència sensòrio-motriu (0 a 2 anys). En el segon s’adquireix el pensament simbòlic preconceptual (2 a 7 anys). En el tercer apareix l'adquisició de les operacions concretes (7 a 12 anys). En el quart s’assoleix l'adquisició de les operacions formals (a partir dels 12 anys). Aquests estadis se succeeixen mitjançant una progressió ordenada del desenvolupament de la capacitat de pensament intel·ligent del nen.

De forma anàlogament inversa, d'aquí el terme involució, va tenint lloc la desintegració de les funcions cognitives superiors. Així, la seqüència de la involució del deteriorament cognitiu en la malaltia d'Alzheimer passa per quatre estadis. El primer és el de la desintegració de les operacions formals, on el subjecte perd la capacitat pel pensament abstracte, madur i adult. El segon estadi correspon a la desintegració de les operacions concretes, on el subjecte va perdent progressivament el pensament lògic, representatiu de la conceptualització i dimensionament del món real. El tercer estadi comporta la desintegració del simbolisme, dels preconceptes i del pensament intuïtiu. Finalment, en el quart estadi té lloc la desintegració de la intel·ligència sensòrio-motriu, la pèrdua sensorial i dels reflexes que anirà portant al subjecte fins a una fase quasi vegetativa.

La involució patològica comença en la fase inicial de la malaltia d’Alzheimer, quan es va perdent el raonament abstracte, deductiu i reflexiu, presentant la persona afectada unes característiques de capacitat mental aproximades a les que presenta un nen de 7 a 12 anys. Progressivament en la fase de malaltia moderada es va perdent el raonament concret, lògic i inductiu, on la capacitat mental s’aproxima a la que té el nen de 4 a 7 anys. A mesura que avança la malaltia es va desintegrant el pensament que passa a ser intuïtiu i fantasiós, desconnectant ràpidament amb la realitat i avançant cap a la pèrdua de l’estructura intel·ligent. És en aquest moment quan apareix el quadre florit de demència amb afàsia, amnèsia, agnòsia i apràxia, situant la malaltia en la fase greu i amb unes característiques de capacitats mentals de funcionament sensorial i motriu similar a la que presenta el nen de 1 a 4 anys. Finalment, en la fase molt greu de la malaltia, el malalt presenta reaccions reflexes i moviments motors sense control com les que té un nadó de menys d’1 any.

La malaltia d’Alzheimer, tot i estar molt estudiada i divulgada, encara no és suficientment coneguda, especialment en el que pertany a la simptomatologia del comportament i a la pèrdua de raonament, doncs aquest símptoma és el primer trastorn que apareix, fins i tot abans dels primers senyals de pèrdua de memòria. De bon principi sembla que la persona afectada no entén les coses amb la facilitat que ho feia abans. Aquest inici sol passar molt desapercebut per les famílies i se sol atribuir a que la persona es fa gran, oblidant que el pas dels anys, en condicions normals, no implica la pèrdua de raonament adult. Aquest primer inici de canvi de comportament sol coincidir amb una patologia mental de tipus depressiu i ansiós, que possiblement mitjançant un mecanisme psiconeuroimmunològic activa el procés de degeneració descrit en la involució de la síndrome d’Alzheimer.

Analitzant els mecanismes degeneratius de la malaltia d’Alzheimer es comprova que se segueix una progressió inversa a les fases del desenvolupament dels nens. D’aquesta manera el primer que es desapren és allò que durant l’etapa evolutiva es va conèixer en la darrera fase. Aquesta conclusió basada en la teoria de Piaget i en la classificació de Reisberg, obre una nova terapèutica, no aplicada fins ara, que apunta cap a la necessitat d’utilitzar una teràpia psicopedagògica, basada en l’estimulació, més que en una teràpia farmacològica, amb la qual si més no, s’hauria de compartir. Aquesta teràpia psicopedagògica implica un canvi en el tractament dels afectats. S’aplica mitjançant unes fitxes de reforç escolar que treballen les capacitats intel·lectuals pròpies de l’etapa del desenvolupament en que es troba la persona afectada, mitjançant una pedagogia similar a l’aplicada en els estudis escolars i amb un tracte i comunicació com els que es donen en un nen de l’etapa respectiva. Aquest treball de rehabilitació ha de ser diari, exercitant les capacitats que encara es conserven, incidint en potenciar a nivell neurològic les connexions i estructures neurals per mitjà de la neuroplasticitat cerebral, capacitat que conserva el cervell fins ben avançada la malaltia d’Alzheimer. Es tracta d’una gimnàstica mental, com la que efectuen els nens en l’etapa escolar, als quals els hi permet desenvolupar-se i avançar intel·lectualment. Com més inicial sigui la detecció de la malaltia, més efectiva serà la teràpia amb més possibilitats de frenar el procés psiconeuroimmunològic iniciat, especialment si es combaten farmacològicament els processos patològics de l’estat d’ànim, ajudant al subjecte a poder fer operacions mentals de pensament reflexiu, mantenint d’aquesta manera les xarxes de connexions i associacions neuronals que són les que mantindran l’estructura neurològica en bones condicions. Aquesta pràctica tan senzilla permet retardar gairebé el doble el procés normal d’evolució de la malaltia d’Alzheimer. I és que aquesta malaltia encara avui dia no té cura. Per evitar arribar a fases de la malaltia molt avançades, seria bo que totes les persones amb risc de patir demència, com són les persones més grans de 60 anys, se sotmetessin a un senzill control del metge de capçalera, qui en cas de detecció, el derivarà a l’especialista qui farà l’avaluació i diagnòstic precís per poder prescriure el programa de reforç psicopedagògic adequat a la fase en que es trobi la persona afectada. Si aquest senzill circuit i tractament es fes ben fet s’estalviarien molts diners i esforços als familiars i a la pròpia administració perquè les persones afectades no arribarien a les fases finals de la malaltia. Això permetria que poguessin viure a la seva casa, fent la teràpia a la pròpia llar, mitjançant programes informàtics per aquesta finalitat, supervisats per un familiar, o bé anar a centres de dia especialitzats a fer la teràpia oportuna, evitant la institucionalització residencial.

Els familiars són i han de ser els pilars bàsics de suport als malalts amb l’objectiu de mantenir a la persona afectada dins d’uns estadis lleus o moderats de la malaltia, en els quals no hi ha una dependència molt gran amb una conservació de les activitats bàsiques de la vida diària. D’aquesta manera és important que els familiars siguin coneixedors de les tècniques de tracte i comunicació amb la persona afectada, quina és la seva capacitat mental i quines són les característiques del seu pensament. Tenint en compte aquesta premissa, s’evitarà gran part de l’angoixa que viuen els familiars, doncs entendran en tot moment les reaccions que passen pel cap de la persona malalta, tenint cura d’ell, tal i com farien amb un nen, tenint en compte la dignitat i respecte que mereix la persona gran.

La noció “d’infantesa revertida” és la millor manera d’entendre la malaltia d’alzheimer i serveix com a punt comú entre els especialistes i els cuidadors a l’hora d’efectuar els tractaments més adients, especialment de caire psicopedagògic.